Archivos de la etiqueta: superació

29Nov/12

Resiliència: capacitat per superar un traumaResiliència: capacitat per superar un traumaResiliència: capacitat per superar un traumaResiliència: capacitat per superar un trauma

Per Gemma Nadal

El terme resiliència definia, en el seu origen, la capacitat que tenen alguns materials per tornar al seu estat original. Si traslladem aquesta qualitat a les persones, podríem dir que resilient vol dir ser capaç de recuperar-se, i fins i tot sortir enfortit, després de patir una desgràcia, un infortuni o un trauma greu. Així, la vida d’un dels principals teòrics de la resiliència, Boris Cyrulnik, és un prototipus perfecte d’aquesta capacitat: el 1944, als sis anys, Cyrulnik escapa sol dels soldats alemanys que estan fent presoners els jueus de Bordeus per tal de deportar-los. Sense pares, passa per la beneficència pública, fa de mosso de granja i viu experiències de tot tipus fins que és acollit per una família i pot començar a anar a l’escola als onze anys. La seva biografia és l’exemple de com uns primers anys dramàtics no condemnen necessàriament a un trauma perpetu. Cyrulnik no només supera els esdeveniments tràgics de la seva infantesa, sinó que es converteix en un neuropsiquiatre i psicoanalista dedicat a ajudar els altres, i especialment els nens, a superar els traumes. Què ens ensenyen persones com Cyrulnik? Doncs que tots tenim en potència la capacitat o actitud necessària perquè un trauma no ens deixi marcats de per vida, sinó, al contrari, utilitzar-lo per anar més enllà en el nostre desenvolupament personal i professional. Tot i que la resiliència pot tenir una base biològica, tothom pot posar la força de voluntat al servei de la superació del trauma: actitud positiva i constructiva, decisió d’aprendre, ànim per relacionar-se amb els altres, amor propi, etc. L’important és pensar que podem superar els moments més durs de la nostra vida i posar-los al servei de nosaltres mateixos i dels qui ens envolten.

Per Gemma Nadal

El terme resiliència definia, en el seu origen, la capacitat que tenen alguns materials per tornar al seu estat original. Si traslladem aquesta qualitat a les persones, podríem dir que resilient vol dir ser capaç de recuperar-se, i fins i tot sortir enfortit, després de patir una desgràcia, un infortuni o un trauma greu. Així, la vida d’un dels principals teòrics de la resiliència, Boris Cyrulnik, és un prototipus perfecte d’aquesta capacitat: el 1944, als sis anys, Cyrulnik escapa sol dels soldats alemanys que estan fent presoners els jueus de Bordeus per tal de deportar-los. Sense pares, passa per la beneficència pública, fa de mosso de granja i viu experiències de tot tipus fins que és acollit per una família i pot començar a anar a l’escola als onze anys. La seva biografia és l’exemple de com uns primers anys dramàtics no condemnen necessàriament a un trauma perpetu. Cyrulnik no només supera els esdeveniments tràgics de la seva infantesa, sinó que es converteix en un neuropsiquiatre i psicoanalista dedicat a ajudar els altres, i especialment els nens, a superar els traumes. Què ens ensenyen persones com Cyrulnik? Doncs que tots tenim en potència la capacitat o actitud necessària perquè un trauma no ens deixi marcats de per vida, sinó, al contrari, utilitzar-lo per anar més enllà en el nostre desenvolupament personal i professional. Tot i que la resiliència pot tenir una base biològica, tothom pot posar la força de voluntat al servei de la superació del trauma: actitud positiva i constructiva, decisió d’aprendre, ànim per relacionar-se amb els altres, amor propi, etc. L’important és pensar que podem superar els moments més durs de la nostra vida i posar-los al servei de nosaltres mateixos i dels qui ens envolten.

Per Gemma Nadal

El terme resiliència definia, en el seu origen, la capacitat que tenen alguns materials per tornar al seu estat original. Si traslladem aquesta qualitat a les persones, podríem dir que resilient vol dir ser capaç de recuperar-se, i fins i tot sortir enfortit, després de patir una desgràcia, un infortuni o un trauma greu. Així, la vida d’un dels principals teòrics de la resiliència, Boris Cyrulnik, és un prototipus perfecte d’aquesta capacitat: el 1944, als sis anys, Cyrulnik escapa sol dels soldats alemanys que estan fent presoners els jueus de Bordeus per tal de deportar-los. Sense pares, passa per la beneficència pública, fa de mosso de granja i viu experiències de tot tipus fins que és acollit per una família i pot començar a anar a l’escola als onze anys. La seva biografia és l’exemple de com uns primers anys dramàtics no condemnen necessàriament a un trauma perpetu. Cyrulnik no només supera els esdeveniments tràgics de la seva infantesa, sinó que es converteix en un neuropsiquiatre i psicoanalista dedicat a ajudar els altres, i especialment els nens, a superar els traumes. Què ens ensenyen persones com Cyrulnik? Doncs que tots tenim en potència la capacitat o actitud necessària perquè un trauma no ens deixi marcats de per vida, sinó, al contrari, utilitzar-lo per anar més enllà en el nostre desenvolupament personal i professional. Tot i que la resiliència pot tenir una base biològica, tothom pot posar la força de voluntat al servei de la superació del trauma: actitud positiva i constructiva, decisió d’aprendre, ànim per relacionar-se amb els altres, amor propi, etc. L’important és pensar que podem superar els moments més durs de la nostra vida i posar-los al servei de nosaltres mateixos i dels qui ens envolten.

Per Gemma Nadal

El terme resiliència definia, en el seu origen, la capacitat que tenen alguns materials per tornar al seu estat original. Si traslladem aquesta qualitat a les persones, podríem dir que resilient vol dir ser capaç de recuperar-se, i fins i tot sortir enfortit, després de patir una desgràcia, un infortuni o un trauma greu. Així, la vida d’un dels principals teòrics de la resiliència, Boris Cyrulnik, és un prototipus perfecte d’aquesta capacitat: el 1944, als sis anys, Cyrulnik escapa sol dels soldats alemanys que estan fent presoners els jueus de Bordeus per tal de deportar-los. Sense pares, passa per la beneficència pública, fa de mosso de granja i viu experiències de tot tipus fins que és acollit per una família i pot començar a anar a l’escola als onze anys. La seva biografia és l’exemple de com uns primers anys dramàtics no condemnen necessàriament a un trauma perpetu. Cyrulnik no només supera els esdeveniments tràgics de la seva infantesa, sinó que es converteix en un neuropsiquiatre i psicoanalista dedicat a ajudar els altres, i especialment els nens, a superar els traumes. Què ens ensenyen persones com Cyrulnik? Doncs que tots tenim en potència la capacitat o actitud necessària perquè un trauma no ens deixi marcats de per vida, sinó, al contrari, utilitzar-lo per anar més enllà en el nostre desenvolupament personal i professional. Tot i que la resiliència pot tenir una base biològica, tothom pot posar la força de voluntat al servei de la superació del trauma: actitud positiva i constructiva, decisió d’aprendre, ànim per relacionar-se amb els altres, amor propi, etc. L’important és pensar que podem superar els moments més durs de la nostra vida i posar-los al servei de nosaltres mateixos i dels qui ens envolten.

28Sep/12

Superar el dol

Per Gemma Nadal, filòloga i traductora

Parlar de dol és posar nom als períodes més dolorosos pels quals tots i totes  haurem de passar diverses vegades al llarg de les nostres vides. El dol no només es produeix, com es creu habitualment, davant la mort d’un ésser estimat, sinó que és la manifestació de l’aflicció que se sent davant de pèrdues importants: una mort, un divorci, un trasllat, etc.

Elisabeth Kübler-Ross, autoritat indiscutible en el dol i la mort, reconeix 5 fases en el procés de superar una pèrdua: negació, ira, negociació, depressió i acceptació. Fer d’aquest dur periple un viatge a l’autoconeixement o convertir-lo en l’etapa més trista i estèril de la nostra vida depèn moltes vegades d’un mateix.

En molts casos de dol mal resolt (o complicat, com se’n diu en psicologia), a més d’identificar i posar en marxa els propis recursos davant l’adversitat, seria molt aconsellable realitzar un treball amb un terapeuta o entrar en un grup de suport, ja que es corre el perill que el procés no s’acabi de resoldre i doni lloc a malalties psicosomàtiques.

L’escriptura es pot convertir també en una bona eina per enfrontar aquesta fase de la millor manera possible i sortir-ne més lliure i reforçat. A través de determinats exercicis, que poden ser guiats per un professional, la persona que experimenta el dol pot entrar en contacte amb les seves emocions més profundes i alliberar-se dels sentiments de dolor, buit, culpa, etc. que solen acompanyar aquesta etapa. Així ho va viure també la Dra. Kübler-Ross: L’escriptura va ser catàrtica, i mentre el David i jo parlàvem i treballàvem ell es va convertir en testimoni del meu dolor, cosa que va permetre que emergís a la superfície. Durant l’escriptura d’aquests dos llibres he plorat moltes vegades.  

Pròximament us oferirem una píndola de coneixement (un petit taller) sobre l’escriptura i el dol.